L'anomenat segle d'or espanyol és un període de gran vitalitat literària i artística a Espanya que se sol identificar amb el segle XVII, tot i que alguns autors inclourien des del 1492, data del descobriment d'Amèrica o de la Gramática castellana de Nebrija fins a la mort de Calderón el 1681. El primer que parlà d'un segle d'or espanyol va ser l'hispanista nord-americà George Ticknor en la seua Història de la literatura espanyola, al·ludint al famós mite d'Hesíode.
En història de l'art, el període s'assimila al renaixement espanyol i començaments del barroc. Aquest esplendor artístic, especialment la segona part (o estrictament el segle XVII), coincideix amb el començament del declivi polític de l'imperi Espanyoll.
El segle XVII es considera el Segle d’Or de la pintura espanyola, perquè en aquest període va assolir el màxim esplendor. Igual que va succeir en el camp de la literatura, en contrast amb els nombrosos problemes polítics, econòmics i socials que patia la Monarquia Hispànica dels Àustries, l’activitat creativa dels artistes del Barroc espanyol va tenir un desenvolupament i una brillantor enorme que va permetre l’escola pictòrica barroca espanyola ser una de les més importants d’Europa.
La pintura del Barroc hispànic es va utilitzar sovint com un arma propagandística de la Contrareforma, i per això molts quadres eren de temàtica religiosa ja que responien a l’encàrrec per part de l’Església d’obres que despertessin la fe i afermessin els grans principis catòlics d’un país que era punta de llança de Trento. Tanmateix, aquesta és també la gran època de la pintura de la cort ja que monarques i nobles van encarregar nombrosos retrats als pintors.
No hay comentarios:
Publicar un comentario