Els Borbons

La branca de Bourbon - Anjou, castellanitzada simplement com Borbó , prové de Felip de França proclamat el 1700 rei d'Espanya amb el nom de Felip V. Aquesta proclamació va donar peu a la Guerra de Successió Espanyola, contra el pretendent de la Casa d' Àustria , l'Arxiduc Carles d'Àustria. Aquesta branca ha regnat a Espanya 1700-1808 , de 1814 a 1868, de 1875 a 1931 i des de 1975 .

L'existència del mateix llinatge governant a França i Espanya no va impedir que els països tinguessin polítiques autònomes, encara que facilitaria les aliances polítiques i militars del rei d'Espanya amb el monarca francès, com els acords dels Pactes de Família o l'entrada a Espanya dels cent Mil Fills de Sant Lluís .

La Família Real Espanyola es va escindir al segle XIX en dues branques rivals. La línia masculina provinent del pretendent Carles Maria Isidre de Borbó, enfrontada a la línia regnant , provinent d'Isabel II d'Espanya i el seu marit, el rei consort, Francesc d'Assís de Borbó. El Dret vigent en el segle XIX establia la successió en la persona de Carles Maria Isidre de Borbó, però els liberals van convèncer a Fernando VII perquè maniobrés de manera que pogués succeir la seva filla de quatre anys, Isabel. En realitat, es tractava d'una lluita ideològica entre el liberalisme i absolutisme. Aquest conflicte es va concretar en diverses guerres civils, les anomenades Guerres Carlistas. La branca Carlista continua la seva reclamació al Tron avui dia, ja que és l'única legítima ja que Alfons XII era fill d'Enrique Puigjkkjmoltó; no de Francesc d'Assís. Per tant, la branca d'Alfons XII a endavant és bastarda. La major part dels carlistas actuals reconeix la Família Borbó - Parma, però havent incorregut en il · legitimitat D. Carles Hug de Borbó -Parma per haver proposat un socialisme ideològic , els carlins tenen la mirada posada en els seus dos fills , Carlos Javier , Duc de Madrid , i Jaume , Duc de Sant Jaume .

Els contrastos del S.XIX: monarquía enfront de replúbica. Conservadors enfront de liberats

Els contrastos del S.XIX: monarquía enfront de replúbica. Conservadors enfront de liberats

El 14 d'abril de 1931 es proclamava la Segona República espanyola en un ambient d'eufòria. Alfons XIII havia abandonat el país i semblava arribat el moment per a que la república arreglés tot allò que la monarquia (amb la Dictadura de Primo de Rivera inclosa) no havia pogut solucionar.

Però la República tampoc va poder resoldre els problemes pendents. 
Primer per les divisions entre dretes i esquerres, que s'anaren agreujant, i pels problemes derivats de la crisi econòmica i la ineficàcia d'algunes de les solucions aplicades.
En segon lloc, per les circumstàncies internacionals desfavorables que li va tocar viure a la República: la crisi econòmica dels anys 30 i l'ascensió dels règims totalitaris no ajudaren en res a la voluntat dels republicans, especialment els d'esquerra, de crear un règim democràtic estable.

La història de la Segona República espanyola es divideix en quatre fases: govern provisional (1931), Bienni Reformador (1931-1933), Bienni Negre (1933-1936) i Govern del Front Popular (1936). La dinàmica és prou senzilla: durant el govern provisional, redacció de la Constitució de 1931, la base jurídica del nou règim; durant el Bienni Reformador, govern d'esquerres, amb una clara voluntat transformadora, que es plasmà en diverses reformes a nivell polític, militar, econòmic, social, cultural, etc; durant el Bienni Negre, amb govern de dretes, reacció conservadora, amb la paral.lització de les reformes; finalment, amb el govern del Front Popular, les esquerres recuperen el poder i reinicïen el procés reformista endegat el 1931.

En cada fase hi va haver oposició i problemes, raó per la qual la República mai va trobar l'estabilitat necessària. Ans al contrari, la radicalització políticosocial de les dretes i esquerres va anar augmentant fins arribar al trencament: un grup de militars dretans, que no païren el nou triomf de les esquerres en les eleccions de febrer de 1936, s'aixecaren contra la República i forçaren la guerra civil de 1936-1939. 
I amb la guerra va venir la derrota dels republicans i la fi del somni d'una Espanya democràtica, republicana i lliure.

Sintesis Castalla

Davant l’absència d’una història completa, actual i metodològicament rigorosa del nostre municipi, i la proliferació en webs i blocs amb “històries” que presenten errades que no paren de reproduir-se sistemàticament; el SMPC ha volgut fer front a aquesta situació amb l’elaboració d’una brevíssima història de Castalla, que permeta conèixer d’una manera senzilla, però rigorosa i sense errades, el nostre passat més llunyà i recent.

Aquesta història no pretén, ni vol, ser la síntesi històrica definitiva –se’n podrien fer moltes amb matisos o aspectes distints–, ni per descomptat la història completa –un poble amb més de cinc mil anys d’història necessita més de sis fulls per a plasmar-la. En canvi sí que aspira a ser un eina útil per a conèixer més i millor Castalla, així com alguns dels castelluts més universals. Per això, a més del text, incorpora fotografies, enllaços a altres pàgines, vídeos i una xicoteta bibliografia –amb enllaços als articles on-line– per a que els lectors puguen aprofundir en alguns dels temes tractats.

Patrii 

Aniversari de la confesió del mercat semanal del poble de Castalla

La conquesta i colonització cristiana a al-Andalus va suposar el naixement i desenvolupament de la nova societat feudal valenciana des del segle XIII, contant amb uns paràmetres similars a la resta de territoris europeus, ibèrics i específics al posseir, el territori valencià sobretot en la seua part meridional, un caràcter fronterer; donat la seua proximitat territorial i problemàtica econòmica-polític, amb la veïna corona de Castella, bé amb el marquesat de Villena, bé amb el regne de Múrcia, i indirectament amb l’últim estat andalusí, el regne nassarita de Granada. En aquest sentit, Castalla i el seu entorn participen de tots els processos històrics derivats de la colonització cristiana i la nova formació social feudal: el sorgiment i la constitució d’un lloc de frontera, la senyorialització permanent en els segles baix medievals: canvis i permutes de jurisdicció, el rol de la fortalesa local en els sistemes de defensa fronterera terrestre, els enfrontaments institucionals amb la Corona i viles properes, l’organització social de l’espai i de les seues gents, les relacions socials amb els musulmans, l’estructuració econòmica i política del territori valencià, entre altres punts. En aquest procés se situen dues fites fonamentals per a la història de Castalla (i motors d’aquest seminari): el 725 aniversari de la concessió de carta de poblament i el 700 aniversari l’atorgament de mercat. Dos moments que ens han de dur a considerar sobre l’acta de fundació i sanció política d’una comunitat humana cristiana i l’impuls econòmic a aquesta comunitat a través d’una institució, respectivament. Suposa, així mateix, un examen científic, acadèmic i social, amb la seva corresponent difusió als diferents agents socials interessats: habitants de Castalla, professionals de les ciències socials, alumnes de la Universitat d’Alacant i dels centres educatius de la Foia de Castalla, i persones preocupades pel patrimoni cultural del nostre municipi.

http://arepaccastalla.wordpress.com/2011/09/24/1142/

PATRII

primer congrés de estudis de la foia.

CONGRÉS DE ESTUDIS DE LA FOIA 

Castalla, Cultura, Història i Patrimoni, s’ha convertit en una de les finestres per a saber com es gestiona el nostre patrimoni cultural. Però també vol anar més enllà, i per això s’ha creat aquesta nova secció per a donar a conèixer les publicacions de caràcter cultural, històric i patrimonial, editades o en les qual participa el MI Ajuntament de Castalla. Publicacions que, a més, són la plasmació d’una de les fases de la gestió patrimonial: la difusió.


http://arepaccastalla.wordpress.com/2011/10/24/actes-del-i-congres-destudis-de-la-foia-de-castalla/

PATRII

Els Austrià i l'expansió per Europa i Amèrica.

CONQUISTA MUSULMANA 

Coneixem la conquista àrabe/musulmana d'Espanya al complex procès politic i militar, que al llarg del S,VIII s'explica la consolidació de al-Andalus musulmà.

Aquesta conquista va tindre lloc a l'any 711 quan el regne visigot va caure frent els àrabes del Califat Omeya fins a l'any 726, en el que és va conquerirtot l'actual territori de la península ibèrica menys les montanyes del nord on s'amagaven els cristians.

CARLES V

Carles V va rebre, gràcies a la política matrimonial dels reis catòlics, una immensa i 

problemàtica herència territorial, que el convertia en el fundador de la primera monarquia universal dels temps moderns que nosaltres coneixem com l'imperi dels Àustria. 

Carles V va heretar totes aquestes coses;

• Isabel de Castella: Corona de Castella, 

Canàries, Melilla, Orà, Trípoli i Índies. 

• Ferran d'Aragó: Corona d'Aragó, Nàpols, 

Sicília i Sardenya. 

• Maria de Borgonya: Països Baixos, Franco 

Comtat i Charolais. 

• Maximilià I d'Àustria: Estats dels Salzburg, 

drets sobre Milà i drets al títol imperial. 

L’Imperi universal de Carles V constituí un conjunts d’Estats reunits sota una única corona amb particularismes territorials on Castella, pel nombre dels seus habitants i per les seves riqueses es va convertir en el regne hegemònic de la nova monarquia.

 La fabulosa herència territorial de Carles V, que es va veure ampliada quan, al 1519, va 

ser proclamat emperador d’Alemanya, va constituir una font inacabable de problemes. Els 

objectius prioritaris de mantenir la idea imperial i de defensar la Cristiandat va suposar l’inici d’una activa política diplomàtica i militar a Europa. Es varen mantenir una sèrie de guerres contra França 

FELIP II

A la renúncia de Carles V, Felip II continuà la política internacional de 

manteniment de l’hegemònica hispànica i la defensa del catolicisme iniciada pel seu 

pare, però, separat de la corona imperial, el pes fonamental de la supremacia de 

l’Habsburg espanyol va recaure en Castella i el seu imperi colonial.

 Felip II va continuar la lluita contra l’expansió turca a la Mediterrània, s’organitzà una gran flota amb la participació del papat i Venècia que va derrotar el 1517 als turcs a Lepant. 

Felip II envià el 1588 una gran flota per la invasió de Gran Bretanya: “l’Armada invencible” que, mal comandada, va suposar un estrepitós fracàs. Més èxit va tenir Felip II en Portugal, ja que la política matrimonial de Felip II va permetre, l’any 1580, el nomenament de Felip com rei de Portugal.

 Però el principal problema internacional al que es va enfrontar el seu regnat va ser la rebel·lió de Flandes. Felip II es va mostra intolerable respecte a les demandes flamenques i el 1560 s’inicià una llarga i cruel guerra. Els flamencs, dirigits per Guillem d’Orange, varen rebre el suport d’Anglaterra, dels prínceps protestants alemanys i dels hugonots de França. Felip va enviar als “tercios” comandats pel Duc d’Alba que, a pesar de la duresa de la seva actuació, no va poder dominar la rebel·lió. A partir de 1580 la guerra es va generalitzar per gran part d’Europa i Felip II va tenir que acceptar la participació de fet de les Províncies Unides: un nord protestant (Holanda) posteriorment independent, i el sud (Bèlgica i Luxemburg), catòlic i lligat a la monarquia hispànica. 

 Aquesta política internacional tan conflictiva va deixar com a resultat una greu situació financera de la corona espanyola 

segle d'or espanyol

SEGLE D'OR ESPANYOL

L'anomenat segle d'or espanyol és un període de gran vitalitat literària i artística a Espanya que se sol identificar amb el segle XVII, tot i que alguns autors inclourien des del 1492, data del descobriment d'Amèrica o de la Gramática castellana de Nebrija fins a la mort de Calderón el 1681. El primer que parlà d'un segle d'or espanyol va ser l'hispanista nord-americà George Ticknor en la seua Història de la literatura espanyola, al·ludint al famós mite d'Hesíode.

En història de l'art, el període s'assimila al renaixement espanyol i començaments del barroc. Aquest esplendor artístic, especialment la segona part (o estrictament el segle XVII), coincideix amb el començament del declivi polític de l'imperi Espanyoll.

El segle XVII es considera el Segle d’Or de la pintura espanyola, perquè en aquest període va assolir el màxim esplendor. Igual que va succeir en el camp de la literatura, en contrast amb els nombrosos problemes polítics, econòmics i socials que patia la Monarquia Hispànica dels Àustries, l’activitat creativa dels artistes del Barroc espanyol va tenir un desenvolupament i una brillantor enorme que va permetre l’escola pictòrica barroca espanyola ser una de les més importants d’Europa.

La pintura del Barroc hispànic es va utilitzar sovint com un arma propagandística de la Contrareforma, i per això molts quadres eren de temàtica religiosa ja que responien a l’encàrrec per part de l’Església d’obres que despertessin la fe i afermessin els grans principis catòlics d’un país que era punta de llança de Trento. Tanmateix, aquesta és també la gran època de la pintura de la cort ja que monarques i nobles van encarregar nombrosos retrats als pintors.

La monarquia autoritaria, els reis catolics i el descobriment d'America

LA MONARQUIA AUTORITARIA

 L'edat moderna és la tercera de les etapes en què es divideix tradicionalment la història a Occident segons la historiografia francesa. Entre els anys 1453 i 1789, va començar a néixer un nou sistema econòmic, el mercantilisme.


ELS REIS CATOLICS I EL DESCOBRIMENT D'AMERICA

Els Reis Catòlics és el títol que van rebre Isabel I de Castella i Ferran II d'Aragó, del Papa Alexandre VI, com a compensació perquè abans havia atorgat el títol de Rei Cristianíssim al Rei de França. En casar-se en secret en 1469, van donar origen a la unió de les corones de Castella i Aragó en 1474. Aquest matrimoni va consumar la unitat dinàstica entre Castella i Aragó, però totes dues corones van conservar els propis sistemes d'organització, independents i clars. Van començar la colonització de les illes Canàries. Van mantenir assetjada la ciutat de Granada des de 1491 fins a la seua capitulació el 2 de gener de 1492. Com a campament van fundar prop la ciutat de Santa Fe. Durant el seu regnat va tenir lloc el viatge de Cristòfor Colom cap a les Índies per una nova ruta cap a l'oest, que el portaria a descobrir el continent americà el 12 d'octubre de 1492. Colom cregué haver arribat a un arxipèlag de l'Índia. El 1504, Amerigo Vespucci  fou el primer a explicar obertament que es tractava d'un nou món Cal tenir en compte que el concepte de descobriment d'Amèrica només té sentit des d'una perspectiva eurocèntrica, ja que el continent americà estava habitat des de feia mil·lennis.  Hi ha evidència històrica que navegants víkings ja havien arribat a Amèrica a l'Edat Mitjana.

La lenta reconquista cristiana

LA LENTA RECONQUISTA CRISTIANA

La Reconquesta  és el nom amb què es coneix internacionalment el procés històric per mitjà del qual els regnes cristians del nord de la Península Ibèrica van conquerir progressivament l’Al-Àndalus. Es considera que va començar el 722 com a resistència de les societats muntanyenques del nord a l'avanç dels musulmans, amb la batalla de Covadonga, i va finalitzar el 1492 amb la conquesta del regne de Granada.

Segons la historiografia més recent el terme reconquesta és històricament inexacte,^[1] atès que els regnes cristians que van conquerir el territori andalusí es van constituir com a societats després de l'ocupació islàmica de la península, malgrat els esforços d'alguns monarques castellans per presentar-se com a hereus directes de l'antic regne visigot de Toledo. A més a més, segons aquesta interpretació actual, reconquesta és un concepte parcial, atès que només presenta la visió cristiana d'aquest complex procés històric, esbiaixant el punt de vista dels andalusins. Per tant, s'ha suggerit com a noms alternatius Conquesta cristiana, Conquesta feudal d'Al-Àndalus, o directament la Colonització feudal de la Península Ibèrica, entre d'altres denominacions, que no porten la càrrega ideològica del concepte de reconquesta. En realitat, aquest concepte és una construcció historiogràfica que agrupa diverses etapes i situacions molt diferents al llarg dels 8 segles que es considera que va durar, ja que els protagonistes no tenien consciència, en general, d'aquest procés històric. Així i tot, l'Església i alguns cronistes medievals ja van fer construccions ideològiques amb aquest concepte, amb la finalitat de justificar les conquestes.

La invasió islàmica. Emirat i Califat.

Els musulmans van estar a la península molt de temps, per a ser exactes, fins a l'any 1492, és a dir, 7 segles. 

EMIRAT

El emirat de Còrdova fou un emirat independent amb capital en Còrdova que va existir a la península ibèrica entre els anys 756i 929 i va estar governat pels omeies i el primer Emir fou Abderrahman I.

El poder omeia era sense cap dubte, el més sòlid dels poders independents que es van construir en el musulmà occidental en la mateixa època.

Eren la defensa militar més sòlida, però també tenien els seus problemes, ja que va aparèixer guerres civils per a guanyar terres i per a ser els musulmans més reconeguts. 

CALIFAT

El califat de Còrdova fou un estat musulmà proclamat per Abderrahman III al 929. Aquest califat va suposar el final del emirat independent instaurat com hem anomenat abans per Abderrahman I. El Califat va perdurar fins a l'any 1031 quan es va fragmentar el estat omeia en regnes conegut com taifes. El califat de Còrdova fou l'època del màxim esplendor polític, cultural i comercial de Al-Andalus.